1Q84

“Diuen que el bon i vertader méstre és aquell que sembla que et parli només a tu, encara que estiguis entre una audiència multitudinària. Aquesta ha estat una mica la impressió que he tingut amb la lectura d’aquest llibre.”
Suposo que començar el comentari d’un llibre amb una sentència copiada de mi mateix, que feia referència al comentari d’un altre llibre del mateix autor, no és la manera més ortodoxa de fer articulisme. Tant me fa. El fet és que Murakami ha estat fidel al pacte que mantenim. I per tant, s’escau elevar el comentari incial al nivell de constatació.
Si bé la primera vegada que vaig fer el comentari (vegi’s el post dedicat a Tokio Blues), el meu afany responia a una agradable sorpresa, ara, després de la lectura de 1Q84, respon a una profunda satisfacció.
Dues repeticions del mateix comentari que responen a dues realitats diferents que ressonen entre elles, com les dues llunes del text que ens ocupa. Si la lluna és un símbol universal de màgia, poder i misteri, la presència de dues llunes, en la vida dels protagonistes, augura una notable dosi d’aquests elements. I el text no defrauda. Set-centes pàgines i escaig, i l’interès no decau en cap moment, ans al contrari, em vaig trobar llegint els últims capítols a un ritme accelerat, quasi frenètic.
El recent Premi Catalunya concedit a Murakami enfatitzava la capacitat de l’escriptor de dibuixar un món d’oscilacions permanents entre el real i l’oníric. La gràcia, és que al final ja no saps quin és quin. Tant és així, que el que realment se’m fa extrany és no veure dues llunes al cel. Perque em fa l’efecte de viure en un món paral·lel, on les coses no circulen pels camins “normals”. De fet, em podria sentir més còmode, si més no més contextualitzat al 1Q84 de Murakami. La sentència “jo no sóc d’eixe món”, mai havia tingut una representació literària tant propera.
Però, ai d’aquell que fa un viatge al “poble dels gats”. Estem avisats que el passar d’una realitat a una altra és un camí sense retorn. Però al capdavall, què més podem fer? Si tenim un camí a fer, no hi ha alternativa. Tal com resa el text, en boca de Txèhov: “quan en una història apareix una pistola en algun moment s’ha de disparar”.
Malgrat qui diu que les obres de Murakami són, només, fórmules d’èxit, de manual, per a mi poden arribar a les cotes de referència literària. Perquè el tractament dels temes fa que mai més els tornis a veure igual. Pel que hagi llegit “Kafka a la platja”, hi ha un abans i un després amb el Johnnie Walker; de la mateixa manera l’univers 1Q84 et fa mirar el món on vius amb uns altres ulls. Una realitat “alternativa” encarnada en la Fukaeri, aquella noia de disset anys, bonica i misteriosa, que sap i que mai no diu una paraula de més. Més ben dit, no diu res que no calgui dir. I com diu un dels protagonistes: “Si t’ho he d’explicar perquè ho entenguis, això vol dir que per molt que t’ho expliqui no ho entendràs”. Murakami ens diu que parlem massa i sabem massa poc. Que veiem el món amb ulls cansats i viciats. Que només veiem una lluna, però que realment potser n’hi ha dues. “Pobres guiliaks!”
Això si, si obrim els ulls, potser veurem coses que no estem disposats a veure…
“- He he -va fer el més rialler.
- He he -s’hi van afegir els altres sis.”